Avui, quan recorrem les valls i vessants del Pirineu català, és fàcil imaginar que els prats verds i les pastures han estat sempre aquí, com si fossin un element natural i immutable del paisatge. Però no fa tant de temps —només unes poques generacions enrere—, aquesta imatge hauria estat ben diferent.
A les solanes seques i assolellades, sobretot a prop dels pobles, s’estenien vinyes curosament treballades. Els pagesos, amb esforç i precisió, van transformar la muntanya en bancals perfectament dissenyats per conrear raïm. Aquest paisatge vitivinícola era comú a zones com l’Urgellet, la Cerdanya, i moltes altres contrades prepirinenques, on el conreu de la vinya formava part inseparable de la vida rural i de l’economia local.
L’arribada d’un invasor diminut però devastador
A finals del segle XIX, un petit insecte vingut d’Amèrica va sacsejar tot el continent europeu: la fil·loxera. Aquesta plaga, que atacava les arrels de les vinyes, va provocar una crisi agrícola i econòmica sense precedents. El Pirineu no en va ser una excepció: en pocs anys, el paisatge de vinyes es va ensorrar, i amb ell va desaparèixer tota una manera de viure.
Els pagesos, davant d’un futur incert i sense recursos per replantejar la vinya amb peus americans resistents (com sí es va fer a zones més riques), van optar per abandonar els ceps. L’agricultura de muntanya es va reinventar: les vinyes es van substituir per prats, farratge i ramats de vaques.
El paisatge verd que avui veiem
Els prats que actualment defineixen bona part de la identitat visual del Pirineu no són un paisatge natural, sinó el resultat directe d’un canvi de paradigma agrícola. La muntanya va passar d’un model basat en el raïm i el vi a un model orientat a la ramaderia, molt més adaptat a les noves condicions i a l’economia de l’època.
Aquest procés no només va transformar la terra, sinó també les comunitats humanes: els oficis, els ritmes de treball, els costums i fins i tot la manera d’entendre la relació amb el territori.
Naixement d’un nou model agroalimentari
En aquest context de canvi i adaptació, l’any 1915 va néixer la Cooperativa Cadí, a la Seu d’Urgell. Un projecte pioner que va saber donar valor afegit a la nova economia ramadera, transformant la llet en mantega i formatges de qualitat. Amb el temps, la cooperativa s’ha convertit en un referent de l’agroalimentació pirinenca i en un símbol de resiliència col·lectiva.
Memòria d’un paisatge que encara parla
Tot i que les vinyes han desaparegut gairebé per complet, el paisatge encara conserva la seva empremta. Als vessants assolellats, encara s’hi poden veure els antics bancals de pedra seca, testimoni mut d’un passat vinícola intens i ple de vida. Aquest patrimoni paisatgístic ens recorda que la muntanya no és estàtica, sinó que canvia amb les persones que la treballen i l’habiten.
👉 Recuperar i explicar aquesta història és també una manera de reconnectar amb la memòria col·lectiva del Pirineu i entendre millor el paisatge que avui trepitgem.
