Hi ha indrets del Pirineu que no només s’expliquen pel paisatge que els envolta. Són espais on natura, llegenda i història s’entrellacen fins a convertir una simple passejada en una descoberta del territori.
Al Camí de les Pardines, a Encamp, hi trobem ara un nou espai que neix precisament amb aquesta voluntat: l’Aixopluc de les Bruixes de la llegenda d’Engolasters.
Un petit refugi de muntanya reconvertit en un espai artístic i de divulgació que recupera una de les llegendes més conegudes d’aquest racó d’Andorra i, alhora, posa el focus sobre una realitat molt més dura: les persones, especialment dones, que van ser acusades de bruixeria i perseguides pels tribunals.
Un camí entre natura i història
El Camí de les Pardines és un dels itineraris més accessibles d’Encamp. El recorregut, d’uns 3,46 quilòmetres, connecta la zona de les Pardines amb el llac d’Engolasters i transcorre per un entorn forestal on trobem jardins botànics, ponts, un salt d’aigua i diversos punts des d’on contemplar el paisatge de la parròquia.
És una ruta fàcil, ideal per fer en família i descobrir l’entorn sense necessitat d’afrontar un gran desnivell.
I és precisament en aquest camí on, a mig recorregut entre Encamp i el llac, apareix ara un petit espai que desperta la curiositat gairebé abans d’arribar-hi.
Un gat negre ens observa des de l’exterior.
Hem arribat a l’Aixopluc de les Bruixes.
La llegenda de les bruixes d’Engolasters
El llac d’Engolasters és un dels indrets d’Andorra amb una tradició llegendària més rica.
Segons una de les històries populars vinculades al llac, les bruixes es reunien durant les nits de lluna plena per banyar-se a les seves aigües. Els homes de les poblacions properes pujaven fins al llac per espiar-les, però si eren descoberts podien acabar convertits en gats negres.
Aquesta associació entre el llac, les bruixes i els gats forma part de l’imaginari popular que durant generacions ha envoltat Engolasters.
Però les llegendes d’Engolasters no acaben aquí.
Una altra de les narracions tradicionals explica que, abans que existís el llac, en aquest indret hi hauria hagut un poble. Una història recollida en diferents versions explica que un foraster que demanava caritat va ser rebutjat per una dona que acabava de fer pa. El misteriós captaire li va demanar que aprofités les restes de farina de la pastera, però ella va negar-li repetidament l’almoina.
Finalment, un gran terratrèmol i una enorme onada d’aigua haurien engolit el poble i donat origen al llac d’Engolasters.
És, evidentment, una llegenda. Però explica molt bé com les comunitats de muntanya han construït durant segles relats per donar sentit als paisatges extraordinaris que les envoltaven.
Quan la llegenda es troba amb la història
I aquí és on aquest nou aixopluc pren una dimensió especialment interessant.
Perquè darrere de les històries de bruixes hi ha també una realitat històrica.
Durant els segles XV, XVI i XVII, les acusacions de bruixeria van afectar nombroses persones a les Valls d’Andorra. La documentació conservada als arxius permet reconstruir processos judicials, acusacions i persecucions que van afectar majoritàriament dones.
A Encamp, concretament, hi ha documentades 34 persones acusades de bruixeria entre 1450 i 1661: 32 dones i 2 homes. Algunes van patir desterraments, confiscacions de béns i altres condemnes, mentre que algunes acusacions van acabar amb penes de mort.
Per tant, quan avui parlem de les «bruixes d’Engolasters», no estem parlant únicament d’éssers fantàstics sorgits de la imaginació popular.
Estem parlant també de la memòria d’unes persones reals que van ser acusades, jutjades i perseguides.
De fet, la recerca històrica ha posat de manifest que Andorra conserva una documentació excepcional sobre aquestes persecucions i que durant els segles XV-XVII el Principat va viure diverses onades de processos per bruixeria.
Un mural per entrar dins la llegenda
L’artista Àngel Calvente ha estat l’encarregat de transformar l’interior de l’antic aixopluc.
Un gran mural pren com a inspiració el llac d’Engolasters i la llegenda de les seves bruixes, creant un espai fosc i simbòlic que ens introdueix en aquest imaginari popular.
A l’exterior, un tòtem coronat per un gat negre funciona com a reclam i connecta directament amb la iconografia tradicional associada a la màgia i la superstició.
Però el projecte no es queda en l’estètica.
La intervenció incorpora també una dimensió històrica i divulgativa amb la participació de l’historiador Pau Castell, especialista en la persecució de la bruixeria als Pirineus. Un codi QR permet aprofundir en la realitat històrica que hi ha darrere de les llegendes.
Un aixopluc que explica dues històries
Potser el més interessant d’aquest espai és precisament aquesta doble lectura.
A l’interior hi trobem la llegenda: les bruixes, el llac, la nit, els gats negres i tot aquell món màgic que forma part de la cultura popular d’Engolasters.
A l’exterior apareix la història: persones reals, acusacions de bruixeria, judicis i persecucions.
D’aquesta manera, l’aixopluc no intenta convertir la bruixeria en una simple atracció misteriosa. Al contrari: aprofita la llegenda per parlar també de la societat que la va crear i de les persones que van patir les conseqüències d’aquestes creences.
És una manera molt interessant d’entendre el patrimoni: no només com allò que podem veure, sinó també com les històries, els records i els conflictes que han quedat associats a un lloc.
21-06-2026
Albert de Gràcia
