Quan mirem la Cerdanya des de les muntanyes que l’envolten, una de les coses que més sorprèn és la seva enorme plana. Enmig d’un territori dominat per cims i valls profundes, apareix una gran superfície relativament plana que s’estén d’est a oest.
Però aquesta plana no sempre ha estat així.
La seva història comença fa milions d’anys, quan una gran fractura geològica, una falla, va modificar profundament el relleu i va provocar l’enfonsament progressiu de la zona central de la Cerdanya. Aquella antiga ferida de la Terra seria l’origen d’una de les formes de paisatge més característiques de tot el Pirineu.
Una gran depressió entre muntanyes
Durant les darreres etapes de la formació dels Pirineus, els moviments tectònics van generar diferents fractures i depressions al llarg de la serralada.
A la Cerdanya, aquests moviments van afavorir la formació d’una conca tectònica, una zona enfonsada respecte de les muntanyes que l’envolten.
Amb el temps, aquesta depressió es va anar omplint de sediments procedents de les muntanyes.
Els rius i torrents hi transportaven sorres, graves, llims i argiles que s’anaven acumulant al fons de la conca. Durant milions d’anys, aquests materials van anar reomplint l’espai creat per la falla.
I és així com una gran fractura geològica va acabar condicionant el paisatge que avui coneixem.
Quan la Cerdanya era un gran estany
Però la història encara és més sorprenent.
Durant una part de la seva evolució geològica, la depressió cerdana va arribar a estar ocupada per un gran llac o sistema lacustre.
L’aigua s’hi acumulava mentre els rius continuaven aportant sediments des de les muntanyes.
I els sediments que es van anar dipositant al fons d’aquest antic estany són avui una autèntica biblioteca geològica.
Cada capa conserva informació sobre les condicions ambientals que existien en aquell moment.
Però hi ha una altra cosa que els fa especialment interessants: també hi podem trobar restes de plantes que van viure a la Cerdanya fa milions d’anys.
Un bosc prehistòric sota els nostres peus
Els estudis paleontològics desenvolupats a la Cerdanya han permès descobrir i estudiar restes de pol·len, fulles, fruits i altres elements vegetals fossilitzats que ens ajuden a reconstruir com era la vegetació del territori en el passat.
Aquests fòssils són especialment valuosos perquè les plantes són molt sensibles a les condicions ambientals.
La seva presència ens pot donar informació sobre la temperatura, la humitat i el clima que hi havia en diferents moments de la història de la conca cerdana.
És com si els sediments de l’antiga conca haguessin anat enregistrant, capa rere capa, les condicions ambientals del territori.
Una mena de registre climàtic natural que ens permet mirar milions d’anys enrere.
Aquests estudis han comptat amb la participació de l’equip de paleobotànica de la Universitat de Barcelona, del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà de la Facultat de Ciències de la Terra, amb investigadors com els doctors Carles Martín-Closas, Aixa Tosal i Josep Sanjuan.
Us deixem el gran treball que s’ha fet sobre aquest tema:
Del gran estany a la plana que coneixem avui
I què va passar amb aquell gran estany?
Amb el pas del temps, la conca es va anar omplint de sediments. Els rius van continuar aportant materials i l’aigua va anar desapareixent fins que el gran sistema lacustre va deixar de existir.
El resultat final és el paisatge que avui coneixem: la plana de la Cerdanya.
Una superfície relativament plana envoltada per grans muntanyes, travessada pel Segre i pels seus afluents i coberta actualment per camps, prats, pobles i boscos.
Quan avui la contemplem, costa imaginar que sota els nostres peus hi ha milions d’anys d’història geològica.
Però la plana és precisament això: el resultat de l’enfonsament d’una conca, de l’acumulació de sediments i de la transformació d’un antic paisatge lacustre.
La Cerdanya que veiem és només l’últim capítol
La propera vegada que travessem la plana de la Cerdanya, podem mirar-la amb uns altres ulls.
Les muntanyes que l’envolten són el resultat dels processos que van construir els Pirineus. La depressió central ens parla de les falles i dels moviments tectònics. Els sediments expliquen l’existència d’un antic estany. I els fòssils vegetals ens permeten imaginar els boscos i el clima que hi havia molt abans que apareguessin els paisatges que coneixem avui.
La Cerdanya que trepitgem és només l’últim capítol d’una història que va començar fa milions d’anys.
I potser aquesta és una de les millors maneres d’entendre el Pirineu: mirar un paisatge aparentment quotidià i descobrir que, sota els nostres peus, hi ha una història extraordinària escrita en roca, sediments i fòssils. 🏔️🌿🪨
Amb la col·laboració de l’equip de paleobotànica de la Universitat de Barcelona (Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà, Facultat de Ciències de la Terra), especialment dels Drs. Carles Martín-Closas, Aixa Tosal i Josep Sanjuan.
29-04-2026
Albert de Gràcia
