Quan caminem pel Pirineu és fàcil fixar-nos en les grans muntanyes, els boscos, els estanys o les valls, però de vegades, enmig d’aquest paisatge, apareixen unes construccions que ens obliguen a mirar molt més enrere en el temps. Són grans lloses de pedra col·locades unes sobre les altres, sovint envoltades de terra, vegetació i silenci. Avui les coneixem com a dòlmens, però quan van ser construïts, fa milers d’anys, representaven molt més que una simple construcció de pedra.

Els dòlmens formen part del fenomen megalític, una tradició que es va estendre per diferents territoris d’Europa durant la prehistòria. Al Pirineu i les zones properes, aquests monuments es van construir durant un període molt ampli, principalment entre el Neolític final, el Calcolític i els inicis de l’edat del bronze. A Catalunya, per exemple, alguns dels principals conjunts megalítics de l’Albera se situen aproximadament entre el 3500 i el 1800 abans de la nostra era, mentre que a Navarra i Aragó també trobem nombrosos monuments d’aquest període. El conjunt megalític del Pirineu, per tant, no correspon a una única cultura ni a un moment concret, sinó a una tradició que va perdurar durant més d’un miler d’anys i que es va adaptar a diferents territoris i comunitats.

Per què construïen aquests monuments?

La funció que coneixem amb més seguretat és funerària. Els dòlmens eren monuments destinats a acollir enterraments, sovint de més d’una persona, i en alguns casos s’hi han trobat restes humanes acompanyades d’objectes com eines, ornaments o armes. La construcció consistia habitualment en una cambra formada per grans lloses verticals coberta per una altra pedra de dimensions considerables, i sovint tot el conjunt quedava cobert per un túmul de terra i pedres.

Però reduir-los a simples tombes seria probablement simplificar massa el seu significat. Construir un monument d’aquestes dimensions exigia una organització important per part de la comunitat. Calia seleccionar les pedres, transportar-les i col·locar-les sense la tecnologia que tenim avui. Això ens indica que darrere d’aquestes construccions hi havia una voluntat clara de deixar una marca permanent sobre el territori.

Els dòlmens, per tant, podien ser espais funeraris, però també podien tenir una dimensió social i simbòlica. Els morts quedaven vinculats a un lloc concret i aquell lloc passava a formar part de la memòria de la comunitat. La pedra, resistent al pas del temps, podia convertir-se així en una manera de mantenir present la relació entre els vius, els morts i el territori.

Un paisatge que no era casual

Quan observem on es troben molts d’aquests monuments, encara resulta més interessant entendre aquesta relació amb el territori. Al Pirineu els trobem en colls, replans, zones de pastura, carenes i altres espais que permetien dominar visualment una part del paisatge. A l’Aragó hi ha una concentració especialment important de monuments megalítics a les valls d’Ansó i Hecho i altres sectors pirinencs, mentre que a Navarra els trobem en diferents zones muntanyoses, i a Catalunya destaquen especialment els conjunts de l’Albera i altres sectors del nord-est.

Això no vol dir que tots els dòlmens fossin construïts buscant exactament el mateix tipus d’emplaçament ni que coneguem la motivació concreta dels seus constructors. Però sí que és evident que aquests monuments no es poden separar del paisatge on es troben. La seva construcció requeria pedra, espai i accés, però també creava una relació entre el monument i l’entorn que l’envoltava.

Per a les comunitats que habitaven aquestes muntanyes, el territori no era simplement un espai físic. Era el lloc on vivien, on obtenien aliments, on portaven els ramats i on enterraven els seus morts. Un dolmen podia actuar, així, com un punt de referència dins d’aquest paisatge i com una forma de perpetuar la presència d’una comunitat en un territori determinat.

La muntanya, els morts i el cel

És aquí on els dòlmens ens permeten entrar en una dimensió molt més difícil de conèixer: la seva relació amb les creences. No tenim textos que ens expliquin què pensaven exactament aquestes comunitats sobre la mort, els esperits o la natura. Per això, qualsevol interpretació ha de ser prudent. El que sí que tenim són els monuments, la seva orientació, la seva ubicació i els objectes que s’hi han recuperat, que ens permeten aproximar-nos a la manera com aquestes societats tractaven els seus morts.

En alguns monuments s’han estudiat orientacions relacionades amb la sortida del Sol i amb determinats moments de l’any. En diversos dòlmens de Catalunya, per exemple, s’ha observat una relació entre l’orientació de les cambres i la posició del Sol durant determinades èpoques. Això no significa que tots els dòlmens fossin observatoris astronòmics ni que puguem saber exactament quin significat tenia el Sol per a aquelles persones, però sí que ens mostra que el cel podia formar part de la manera com s’organitzava l’espai funerari.

La idea és especialment suggeridora si pensem en la importància que tenien els cicles naturals per a aquestes societats. El Sol determinava la durada dels dies, les estacions condicionaven la disponibilitat d’aliments i les condicions meteorològiques podien determinar la supervivència d’una comunitat. La natura no era un element decoratiu del seu món: era el seu món.

Un coneixement profund de les estacions

Fa quatre o cinc mil anys no existien els models meteorològics ni les previsions que avui considerem imprescindibles. Però això no significa que les persones que vivien al Pirineu no tinguessin un coneixement profund del comportament de la natura. Al contrari, la seva supervivència depenia de la capacitat d’observar-la i interpretar-la.

Sabien quan la neu acostumava a desaparèixer de determinades zones, quan començaven a créixer les pastures, quins espais oferien aigua i quan era possible desplaçar-se per determinats colls. Coneixien els cicles dels animals i de les plantes i observaven els canvis del cel perquè el temps meteorològic podia condicionar directament les seves activitats.

Per això resulta interessant imaginar els dòlmens no només com a monuments funeraris, sinó com a construccions inserides en una societat profundament connectada amb els cicles naturals. El mateix paisatge que proporcionava aliment i refugi també era l’escenari on enterraven els seus morts i on construïen monuments que podien perdurar durant milers d’anys.

Un fenomen que travessa el Pirineu

Un dels aspectes més fascinants del megalitisme és que avui podem trobar monuments a banda i banda de les fronteres actuals. Catalunya, Aragó i Navarra formen part d’un mateix sistema muntanyós, però les fronteres polítiques actuals no existien quan es van construir aquests monuments.

A Catalunya trobem importants conjunts a l’Albera i altres sectors pirinencs; a l’Aragó, especialment a les valls pirinenques occidentals, hi ha una concentració extraordinària de dòlmens i altres estructures megalítiques; i a Navarra també trobem nombrosos monuments repartits per les zones muntanyoses. No significa que totes aquestes comunitats fossin iguals ni que compartissin exactament les mateixes creences, però sí que ens mostra que les pràctiques megalítiques formaven part d’un fenomen cultural molt ampli.

El Pirineu, que avui percebem com una frontera entre territoris, podia ser també un espai de connexió. Les valls, els colls i els passos de muntanya permetien el moviment de persones, animals, materials i idees. Els dòlmens són, en certa manera, testimonis de les connexions que existien entre comunitats que vivien en diferents punts de la serralada.

Per què utilitzaven pedres tan grans?

Una de les preguntes que inevitablement ens fem quan contemplem un dolmen és com van aconseguir moure aquelles pedres.

No disposaven de grues ni de maquinària. El moviment d’una gran llosa requeria molta força humana, però també coneixements tècnics: probablement utilitzaven troncs, cordes, palanques, rampes i altres sistemes que permetien desplaçar i aixecar les pedres progressivament.

El més interessant, però, no és només com ho van fer, sinó per què van dedicar tant esforç a fer-ho. Si la finalitat hagués estat simplement enterrar els morts, existien formes molt més senzilles de fer-ho. La monumentalitat indica que aquell espai tenia una importància especial.

La pedra era duradora. Podia resistir generacions. I en una societat sense escriptura, un monument podia convertir-se en una manera extraordinàriament efectiva de transmetre memòria.

Una relació entre natura i espiritualitat

Potser mai sabrem exactament què significava un dolmen per a les persones que el van construir. Però podem observar que està format pels mateixos elements que estructuraven la seva vida: la pedra de la muntanya, la terra que cobreix el túmul, el cel que queda per sobre i el paisatge que l’envolta.

Aquesta relació fa que sigui temptador parlar d’espiritualitat vinculada a la natura. Hem de fer-ho amb prudència, perquè no podem projectar les nostres idees actuals sobre aquelles societats. Però el fet que els enterraments es monumentalitzessin, que alguns espais tinguessin orientacions concretes i que els monuments quedessin integrats en el paisatge ens indica que la relació entre els morts i l’entorn tenia una importància que anava més enllà de la simple necessitat d’enterrar un cos.

Potser el més interessant és precisament no tenir totes les respostes.

Quatre mil anys després

Avui, quan trobem un dolmen enmig del Pirineu, tenim davant nostre una construcció que ha resistit el pas de milers d’anys. Ha vist canviar el clima, els boscos i les persones que han recorregut aquelles muntanyes. Ha vist passar generacions i ha sobreviscut a societats senceres que ja no existeixen.

I, malgrat tot, continua ocupant el mateix lloc.

Les persones que el van construir també miraven aquelles muntanyes. També veien els canvis de les estacions, les nevades, les tempestes i les postes de Sol. També depenien de la natura per alimentar-se i sobreviure. I també devien preguntar-se què hi havia més enllà de la vida.

Nosaltres tenim explicacions científiques per entendre molts dels fenòmens que ells observaven. Sabem com es formen els núvols, per què neva, com funciona el cicle de les estacions i podem calcular amb precisió la posició del Sol. Però quan ens situem davant d’un dolmen, hi ha una cosa que compartim amb aquelles persones de fa milers d’anys: continuem mirant el mateix cel des de les mateixes muntanyes.

Potser aquesta és la millor manera d’entendre els dòlmens del Pirineu. No només com a monuments funeraris ni com a restes arqueològiques, sinó com a testimonis d’una relació molt antiga entre les persones i el territori.

Pedres que van ser col·locades per recordar els morts, però que avui també ens permeten recordar els vius: aquelles comunitats que van habitar aquestes muntanyes, que van aprendre a interpretar-ne els cicles i que van deixar, sense saber-ho, una petita part de la seva història escrita en pedra.

Un reportatge de MeteoPirineus.

10-08-2025

Sarah Regener