El Pirineu és molt més que una successió de muntanyes, boscos, estanys i valls.

Durant segles, les persones que han viscut en aquests territoris han construït una manera pròpia d’entendre el paisatge que les envoltava. Les muntanyes, les coves, els boscos, els rius i els fenòmens meteorològics formaven part d’un món que sovint era difícil d’explicar.

I és aquí on apareix la mitologia pirinenca.

Bruixes, encantades, gegants, dones d’aigua, tamarros, minairons i tota mena d’éssers fantàstics han format part de la tradició oral de les valls pirinenques. Històries que passaven d’avis a néts durant les llargues tardes i nits d’hivern i que, d’una manera o altra, també ens expliquen com era la vida al Pirineu.

Un Pirineu ple d’éssers fantàstics

Quan avui caminem per una vall i observem una tartera, una cova o un bosc, probablement hi veiem simplement una part del paisatge.

Però durant generacions, aquell mateix indret podia tenir una història.

Una cova podia ser la casa d’un ésser misteriós. Un estany podia estar habitat per una dona d’aigua. Una acumulació de pedres podia ser la prova que els minairons havien estat treballant durant la nit.

La mitologia convertia així el paisatge en un espai ple de significat.

De fet, moltes d’aquestes llegendes no només servien per entretenir. També ajudaven a explicar fenòmens naturals, comportaments humans o elements del territori que no tenien una explicació científica coneguda. Els mites podien explicar des de grans acumulacions de pedres fins a determinats fenòmens meteorològics o accidents geogràfics.

Els minairons: els treballadors incansables del Pirineu

Pocs éssers representen tan bé aquesta relació entre la mitologia i el paisatge pirinenc com els minairons.

Al Pallars, a l’Alt Urgell i a Andorra són coneguts com a minairons, manairons o menairons. En altres zones del Pirineu reben noms diferents, com diablorins o familiars.

La llegenda explica que són uns éssers diminuts, tan petits que en poden cabre milers dins d’un petit canut de canya o d’agulles.

Però la seva mida contrasta amb la seva capacitat de treball.

Quan s’obre el canut, els minairons surten immediatament preguntant què han de fer. I cal donar-los feina. Si no se’ls encomana cap tasca, poden arribar a convertir-se en una autèntica amenaça per al seu propietari.

Una de les seves feines més habituals era moure pedres i construir grans tarteres.

I aquí és on la llegenda es barreja amb el paisatge.

Per als habitants d’algunes valls, aquelles grans acumulacions de rocs podien ser la prova que els minairons hi havien estat treballant. Encara avui existeixen indrets coneguts popularment com a tarteres de minairons, associats a aquestes històries.

El tamarro: l’animal que gairebé ningú ha vist

I si hi ha una criatura que resumeix l’humor i la imaginació de la cultura pirinenca, aquesta és probablement el tamarro.

És una bèstia fantàstica que apareix en diferents indrets del Pirineu i de la qual existeixen diverses versions.

La seva característica principal és precisament que és extremadament difícil de veure.

Tant, que la seva suposada captura s’ha convertit en una de les grans bromes de la cultura popular pirinenca.

En diferents llocs s’organitzaven sortides nocturnes per anar a “caçar el tamarro”. Els participants seguien les indicacions dels habitants de la zona, sovint amb sacs, bastons i pedres per fer soroll i atreure l’animal.

Naturalment, el tamarro no apareixia mai.

La tradició, però, encara perviu en alguns indrets en forma de festes i activitats populars.

Bruixes, encantades i dones d’aigua

Però el món mitològic del Pirineu va molt més enllà dels minairons i els tamarros.

Les bruixes han tingut una presència molt important en la tradició oral pirinenca. Al seu voltant es van construir històries relacionades amb tempestes, pedregades, malalties, males collites i tota mena de desgràcies.

Al costat de les bruixes apareixen també les encantades i les dones d’aigua, figures vinculades especialment als estanys, les fonts, els rius i altres espais associats a l’aigua.

És significatiu que moltes d’aquestes criatures estiguin vinculades precisament a espais naturals concrets.

No són personatges que apareguin en qualsevol lloc.

Viuen en muntanyes, coves, boscos, rius i estanys.

Això fa que la mitologia pirinenca estigui profundament lligada al territori.

Quan la natura encara era un misteri

Per entendre aquestes històries cal posar-nos per un moment en la pell de les persones que vivien al Pirineu fa segles.

No existien els models meteorològics, els radars de precipitació, les previsions numèriques ni les explicacions científiques que tenim avui.

Una tempesta sobtada podia destruir una collita.

Una allau podia baixar per una vall.

Una pedregada podia aparèixer de manera inesperada.

Una boira podia engolir completament una muntanya.

I davant d’aquests fenòmens, les persones necessitaven explicacions.

La mitologia era una manera de donar sentit a allò que no podien explicar.

Per això, en el folklore pirinenc trobem éssers capaços de controlar tempestes, protegir ramats, provocar desgràcies o moure muntanyes. Eren una manera d’explicar i interpretar un entorn que podia ser tan bell com imprevisible.

Les llegendes també expliquen la història de les valls

Un altre element fascinant és que moltes llegendes estan associades a indrets molt concrets.

Una cova, un cim, una tartera, un estany o una roca poden tenir el seu propi relat.

Això fa que la mitologia sigui també una forma de patrimoni immaterial.

Quan coneixem aquestes històries, el paisatge deixa de ser simplement una fotografia.

Una tartera pot convertir-se en el lloc on, segons la tradició, els minairons van treballar durant tota una nit.

Una cova pot deixar de ser només una cavitat geològica per convertir-se en l’escenari d’una llegenda.

I una muntanya pot adquirir una personalitat pròpia.

En aquest sentit, les llegendes són una manera de llegir el territori a través de la memòria de les persones que l’han habitat.

Una mitologia que encara és viva

Podríem pensar que tot això forma part d’un passat desaparegut.

Però no és així.

Moltes d’aquestes històries continuen presents en festes, activitats culturals, rutes, contes, llibres i celebracions populars.

Els minairons, per exemple, formen part actualment de diverses activitats nadalenques de la Seu d’Urgell i són protagonistes del món màgic que durant aquests dies omple la ciutat.

Això demostra que la mitologia no és només un record del passat.

És també una manera de mantenir viva la identitat cultural de les muntanyes.

Un Pirineu que també es pot llegir

Potser aquesta és una de les coses més interessants de la mitologia pirinenca.

Ens ensenya que una muntanya no és només una muntanya.

És geologia, és clima, és biodiversitat, però també és història, memòria i cultura.

Durant segles, les persones han observat el mateix paisatge que observem nosaltres i hi han projectat les seves pors, els seus coneixements, les seves esperances i la seva imaginació.

I moltes d’aquestes històries han arribat fins als nostres dies.

Per això, la propera vegada que caminem pel Pirineu i trobem una tartera, una cova, un bosc especialment fosc o un estany envoltat de muntanyes, potser val la pena preguntar-nos una cosa:

què hi veien les persones que van viure aquí abans que nosaltres?

Potser, darrere d’aquella muntanya, encara hi viu algun minairó.

O potser simplement hi ha una història esperant que algú la torni a explicar.

Un reportatge de MeteoPirineus.

21-07-2025

Sarah Regener