Quan pensem en el Pirineu, sovint ens venen al cap les grans muntanyes, els boscos, els ramats o els pobles que s’escampen per les valls. Però el paisatge pirinenc també és una construcció humana: una manera de viure, de treballar, de celebrar, de parlar i d’entendre la natura que s’ha anat transmetent durant generacions.

A principis del segle XX, aquesta manera de viure encara era molt present al Pirineu, però començava a transformar-se ràpidament. Les comunicacions milloraven, les formes de treball canviaven i moltes famílies abandonaven les valls per buscar noves oportunitats. Enmig d’aquest procés hi va haver una persona que va entendre que, si aquell món canviava, calia documentar-lo abans que moltes d’aquelles pràctiques i coneixements desapareguessin.

Era Ramon Violant i Simorra, nascut a Sarroca de Bellera, al Pallars Jussà, l’any 1903. Tot i traslladar-se de jove a Barcelona, on va exercir inicialment l’ofici de sastre, mai no va perdre la vinculació amb el seu territori d’origen. Durant anys va fer campanyes de treball de camp pel Pallars i per altres zones del Pirineu, recollint testimonis, objectes, cançons, creences i formes de vida. Amb el temps es convertiria en un dels grans pioners de l’etnografia catalana.

Un investigador que volia entendre com vivia la gent

Violant i Simorra no estudiava el Pirineu només a través dels llibres. Una part fonamental de la seva feina consistia a anar als pobles, parlar amb les persones que hi vivien i observar directament com treballaven i com s’organitzaven.

Això és especialment important perquè gran part del coneixement que volia conservar no estava escrit enlloc. Era un coneixement transmès oralment: com es feia una determinada eina, quines plantes s’utilitzaven, com s’organitzava una casa, quins costums es mantenien durant una festa, quines cançons cantaven els pastors o quines creences existien al voltant de determinats fenòmens naturals.

Els seus informants, per tant, es van convertir en una peça essencial de la seva obra. Violant recollia allò que li explicaven i ho contrastava amb les seves pròpies observacions, convertint aquestes converses en una extraordinària documentació sobre la societat pirinenca de la primera meitat del segle XX.

El Pirineu dels pastors

Un dels àmbits que més va estudiar va ser la vida pastoral. I és que entendre com vivien els pastors significa entendre també una part molt important de la relació tradicional entre les persones i la muntanya.

Els pastors coneixien les valls, els colls i les pastures, sabien on trobar aigua i coneixien els camins que permetien moure els ramats. També tenien un coneixement molt particular del temps i dels canvis de l’atmosfera. La supervivència del ramat depenia, en bona part, de saber interpretar el territori i anticipar situacions meteorològiques adverses.

Violant va documentar moltes d’aquestes pràctiques i va estudiar també els objectes i instruments associats al món pastoral. La seva obra La vida pastoral al Pallars és avui una font molt valuosa per conèixer aquesta forma de vida, mentre que Els pastors i la música recull els seus treballs sobre els instruments musicals construïts per pastors i infants, especialment al Pallars.

I aquí apareix una de les característiques més interessants de la cultura tradicional pirinenca: la capacitat d’aprofitar allò que ofereix la muntanya. La fusta, la canya, el cuir, la llana o la pedra formaven part de la vida quotidiana i podien convertir-se en eines, instruments, objectes decoratius o elements indispensables per al treball.

Quan el folklore explica una manera de veure el món

El folklore que estudiava Violant era molt més que un conjunt de llegendes.

Actualment associem sovint la paraula folklore a històries de bruixes, encantades, minairons o altres éssers fantàstics. Però per als folkloristes de l’època el concepte era molt més ampli. Incloïa les tradicions, les cançons, els refranys, les festes, els rituals, les supersticions, les pràctiques religioses, els jocs, les formes de treball i tota mena de coneixements transmesos de generació en generació.

Els seus primers treballs sobre el Pallars i la Ribagorça en són un bon exemple. En aquests textos va recollir des de pràctiques religioses populars fins a supersticions, narracions sobre bruixes, jocs infantils, dites i expressions populars. Moltes d’aquestes informacions havien estat recollides directament de la població.

Això ens permet entendre que el folklore era, en realitat, una manera de conservar la memòria col·lectiva d’un territori.

Bruixes, creences i fenòmens naturals

Entre els aspectes que Violant va investigar també hi havia les creences relacionades amb la bruixeria. L’any 1936 va pronunciar al Centre Excursionista de Catalunya la conferència De bruixeria pallaresa, basada en el material etnogràfic que havia recollit al Pallars.

Aquest tipus de testimonis són especialment interessants perquè ens mostren com les societats tradicionals interpretaven un món que, en molts casos, encara no disposava de les explicacions científiques actuals.

Una tempesta, una pedregada, una malaltia, una mala collita o un fenomen meteorològic inesperat podien quedar envoltats de creences i explicacions sobrenaturals. Això no significa que aquelles persones no observessin la natura. Al contrari: la seva vida depenia d’observar-la constantment.

El que canviava era la manera d’interpretar allò que observaven.

Per això, quan Violant recollia una creença popular, no estava simplement conservant una història curiosa. Estava documentant com una comunitat entenia el seu entorn i intentava donar sentit als esdeveniments que afectaven la seva vida.

Una cultura marcada pel pas de les estacions

El calendari també ocupa un lloc important en l’obra de Violant. En una societat rural, el pas de les estacions condicionava pràcticament tots els àmbits de la vida.

La neu de l’hivern, l’arribada de la primavera, les primeres pastures, les collites de l’estiu, la baixada dels ramats o les fires i festes de tardor marcaven el ritme de les comunitats.

Violant va estudiar especialment els rituals i les tradicions associats a aquest calendari. En els seus materials trobem informació sobre les celebracions de Sant Joan i Nadal, les falles, les festes religioses i altres manifestacions vinculades als solsticis. Part d’aquest material, recollit entre els anys 1940 i 1949, ha estat recuperat molts anys després de la seva mort.

Això ens permet veure fins a quin punt la cultura tradicional estava relacionada amb els cicles naturals. El calendari no era simplement una successió de mesos: era el reflex dels canvis que experimentava el paisatge.

El Pirineo español, una fotografia d’un món que desapareixia

L’any 1949 Violant i Simorra va publicar una de les seves obres més importants: El Pirineo español. Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece.

El mateix títol ja explica molt bé què pretenia documentar.

No era simplement un llibre sobre muntanyes. Era un estudi sobre les persones que vivien al Pirineu i sobre la manera com havien construït la seva vida en aquest territori. L’obra aborda aspectes molt diversos, des dels habitatges i les activitats econòmiques fins a les creences, els costums i les tradicions.

Violant estava documentant un món que començava a canviar profundament. I probablement aquest és un dels motius pels quals la seva obra té avui tant valor: perquè moltes de les pràctiques que ell va poder observar directament ja han desaparegut o han canviat radicalment.

No només va escriure: també va conservar objectes

La seva feina no es va limitar als llibres.

A partir de 1940, Violant va treballar com a conservador de la secció d’etnografia nacional del Museu d’Indústries i Arts Populars de Barcelona. Durant les seves campanyes va recollir una gran quantitat d’objectes vinculats a la cultura popular, molts dels quals provenien del món rural i pirinenc.

Aquests objectes avui ens permeten observar físicament allò que ell explicava en els seus textos: eines, peces d’art popular, instruments, estris domèstics i altres elements que formaven part de la vida quotidiana.

En certa manera, Violant va conservar dues coses alhora: les paraules de les persones i els objectes que explicaven la seva vida.

Un llegat que encara continua viu

Ramon Violant i Simorra va morir a Barcelona l’any 1956, amb només 52 anys. Però la seva obra no va quedar tancada amb la seva mort.

Durant les dècades posteriors s’han anat recuperant textos seus que havien quedat inèdits o que eren molt difícils de trobar. Entre 1979 i 1981 es va publicar la seva Obra oberta en quatre volums i, posteriorment, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i Garsineu Edicions han impulsat la recuperació de nombrosos treballs dins de la Biblioteca Ramon Violant i Simorra.

Aquesta tasca ha permès recuperar obres com La vida pastoral al Pallars, Tradicions del Pallars i de la Ribagorça, Els pastors i la música i altres materials que ens ajuden a entendre millor la cultura pirinenca.

I això fa que Violant continuï sent present avui.

Mirar el Pirineu amb uns altres ulls

Potser el més interessant del seu llegat és que ens ensenya a mirar el Pirineu d’una manera diferent.

Quan avui veiem un pastor amb un ramat, una cabana enmig d’una muntanya, una eina antiga, una festa popular o una llegenda transmesa durant generacions, podem entendre que darrere d’aquell element hi ha molt més que una simple tradició.

Hi ha coneixement.

Hi ha adaptació al territori.

Hi ha memòria.

I també hi ha una manera d’entendre la natura que durant segles va permetre a les comunitats pirinenques viure en un entorn exigent i canviant.

Violant va tenir la capacitat d’entendre que tot això estava en risc de desaparèixer i va dedicar bona part de la seva vida a escoltar les persones que encara conservaven aquests coneixements.

Avui, quan recorrem el Pirineu, podem consultar una previsió meteorològica al mòbil, saber la temperatura exacta d’un cim o veure en temps real l’arribada d’una tempesta. Però durant generacions, les persones que vivien en aquestes muntanyes també miraven el cel, observaven els animals, interpretaven els vents i coneixien els ritmes de la natura.

Ramon Violant i Simorra va entendre que aquest coneixement també formava part del patrimoni del Pirineu.

I potser aquest és el seu gran llegat: haver-nos deixat una finestra oberta a un món que ja no existeix tal com ell el va conèixer, però que encara podem reconèixer en moltes de les muntanyes, pobles, festes, paraules i tradicions que continuen formant part del nostre Pirineu.

Un reportatge de MeteoPirineus.

21-07-2025

Sarah Regener