Quan recorrem les zones més altes del Pirineu, és fàcil quedar meravellat davant d’un paisatge ple d’estanys, petites llacunes i cubetes excavades a la roca. Però si ens desplacem uns quants quilòmetres, podem trobar grans extensions de muntanya on pràcticament no n’hi ha cap.
Per què passa això?
La resposta no és només en el clima o en la quantitat de neu que cau. La clau està, en bona part, sota els nostres peus: en la geologia.
La Vall del Madriu-Perafita-Claror, a Andorra, és un exemple extraordinari per entendre aquesta relació entre les roques, les glaceres i l’aigua.
Les glaceres: els grans escultors dels Pirineus
Per entendre l’origen dels estanys d’alta muntanya hem de viatjar desenes de milers d’anys enrere, fins a les grans glaciacions del Quaternari.
Durant aquests períodes, enormes masses de gel ocupaven les valls pirinenques. Les glaceres es desplaçaven lentament muntanya avall, arrossegant roques i sediments i erosionant el substrat amb una força extraordinària.
Aquest procés va crear valls en forma d’U, circs glacials i, sobretot, depressions i cubetes excavades a la roca.
Quan el clima es va escalfar i les glaceres es van retirar, moltes d’aquestes cubetes van quedar ocupades per l’aigua procedent de la fusió de la neu i del gel, de la pluja i dels cursos d’aigua.
Així van néixer molts dels estanys que avui trobem a les zones altes del Pirineu.
Però aquí apareix una pregunta encara més interessant: si les glaceres van actuar sobre tot el Pirineu, per què no hi ha estanys a tot arreu?
La roca també decideix el paisatge
No totes les roques responen de la mateixa manera davant l’erosió.
I això és fonamental.
A les zones on predominen roques granítiques, molt dures i resistents, l’acció de les glaceres va poder excavar cubetes profundes i ben definides. El gel va polir i erosionar la roca durant milers d’anys, generant depressions capaces de retenir l’aigua quan les glaceres van desaparèixer.
Per això moltes zones granítiques del Pirineu presenten una gran concentració d’estanys.
En canvi, en altres sectors predominen roques metamòrfiques, com les pissarres o els esquists, que poden respondre de manera diferent a l’erosió i a la meteorització.
Aquí, les depressions creades pel gel poden haver estat menys profundes o haver evolucionat posteriorment d’una altra manera.
I això fa que el paisatge final sigui completament diferent.
Quan un estany es converteix en una mollera
Però la història no acaba quan desapareix la glacera.
Una cubeta excavada pel gel no necessàriament es manté com un estany durant milers d’anys. Amb el temps, els sediments procedents de l’erosió, la vegetació i la matèria orgànica es poden anar acumulant al fons.
A poc a poc, la profunditat disminueix.
L’aigua queda cada vegada més retinguda en una zona plana i humida i apareixen comunitats vegetals adaptades a aquestes condicions.
El resultat és un altre dels paisatges característics de l’alta muntanya: les molleres i els prats humits.
Per això, quan observem una plana verda i humida on no hi ha cap estany, potser estem veient precisament l’evolució d’una antiga cubeta glacial.
És a dir, un paisatge que també explica la història de l’aigua i del gel.
Dos paisatges, una mateixa història
Això explica una de les grans curiositats del paisatge pirinenc.
Podem trobar una zona amb una extraordinària concentració d’estanys i, relativament a prop, un territori dominat per prats, molleres i planes d’alta muntanya.
A primera vista poden semblar paisatges sense cap relació.
Però tots dos són el resultat d’una mateixa història: la combinació entre el gel, l’aigua, el temps i la naturalesa de les roques.
La geologia condiciona la manera com les glaceres erosionen el terreny. Aquesta erosió determina quines cubetes es formen i, posteriorment, aquestes cubetes condicionen on l’aigua es pot acumular i com evoluciona el paisatge.
En definitiva, la roca acaba influint fins i tot en la distribució dels estanys.
La geologia explica el Pirineu
La propera vegada que arribem davant d’un estany d’alta muntanya, podem mirar-lo d’una manera diferent.
No és simplement una massa d’aigua envoltada de muntanyes.
És el resultat d’una història que va començar fa milers d’anys, quan enormes masses de gel es desplaçaven lentament pel Pirineu i excavaven el paisatge.
I la història continua sota els nostres peus, escrita en les roques.
Entendre la geologia és entendre per què el Pirineu és com és.
Per què hi ha estanys en alguns llocs i molleres en d’altres. Per què unes valls tenen parets abruptes i altres presenten grans planes. I per què cada racó de la muntanya és, en realitat, el resultat de milions d’anys d’història geològica.
27-07-2026
Albert de Gràcia
